PI
1. PI m.
|| 1. Arbre de diferents espècies del gènere Pinus, de la família de les abietàcies, de tronc alt i dret, fulles aciculars i fruit cònic i llenyós (pinya) compost de nombroses bràctees que en certes espècies contenen llavors comestibles; cast. pino. Estava Devoció sots un pi molt bell, Llull Blanq. 45. Los pins alts eren los lurs alberchs, Genebreda Cons. 87. Lo pi crex y ve molt bell en les montanyes altes, Agustí Secr. 44. La verda cornamusa que s'infla sota un pi, Canigó i.
a) imatge Pi ver, o pi bo, o pi pinyoner, o pi pinyer (Segarra), o pi de llei (Empordà), o pi campaner (Eiv.), o pi para-sol (Mall.), o pi de pinyons: l'espècie Pinus pinea, de fulles geminades en forma de ramell, filiformes i bastant rígides i de pinyes solitàries, geminades o ternades, grosses com el puny i que contenen pinyons de clovella molt dura i de bessó molt saborós; cast. pino piñonero, pino real.—
b) imatge imatge Pi bord o pi blanc o pi garriguenc: l'espècie Pinus halepensis, de fulles molt més curtes que les del pi ver, de color verd clar, primes i tendres, poc punxagudes, i les pinyes de forma més llargueruda però més petites que les del pi pinyoner; cast. pino carrasco, pino Alepo. També en diuen pi melis, encara que aquest nom s'aplica més sovint al Pinus silvestris.—
c) Pi bord, o pi melis o mèlic, o pi roig (Ross.), o pi rojalet (Andorra), o pi ros (Espot), o pi femella (Vall d'Àneu), o pi urgellenc (Cadí), o pi vermell (Serra de Prades), o pi cerrut (St. Martí de Brufaganya), o pi brancal (Prades, Baix Camp), o pi rojal (Tarr., Tortosa), o pi de la terra (Tarr.), o pi negre (Pla de Bages), o pi negral (Val.): l'espècie Pinus silvestris, que té les rames en copa estretament cònica allargada, les branques joves amb la pela rogenca, les fulles curtes i rígides, i les pinyes petites, agudes, amb pinyons no comestibles; cast. pino albar, pino chopo, pino royo, pino serrano.—
d) Pi bord, o pi melis, o pi negral (Tarr.), o pi cerrut (Priorat), o pinassa: l'espècie Pinus Laricio, molt alt i gruixut, de fulles bastant llargues i pinyes petites; cast. pino negral.—
e) Pi negre (Andorra, Rosselló, Boí, Cadí, Conca de Barberà), o pi verd (Ross.), o pi mascle (Espot): l'espècie Pinus uncinata, de poca altària, de copa cònica i verda fosca, tronc i rames de pela negrosa, fulles curtes i pinyes petites; cast. pino negro.—
f) Pi bord, o pi melis, o pi marí, o pi marítim: l'espècie Pinus maritima, alt, de fulles molt llargues, gruixudes, quasi punxants i pinyes grans, ovoido-còniques allargades; cast. pino rodeno.—
g) Pi gargalla (Pallars), o pi negral (Ports de Tortosa), o pi cerrut (Serra de Prades), o pi carrasser (Ulldemolins): l'espècie Pinus Clusiana, subesp. Salzmannii.—
h) Pi barraquer: nom vulgar dels pins de la costa de Santa Margalida (Mall.), assotada dels vents, que no s'esbranquen, sinó que es giren d'esquena al vent i formen per l'altra banda una mena de barraca que serveix per a guardar-se els camperols del sol i de la pluja.
|| 2. Pi vet: arbre de l'espècie Abies pectinata; cast. abeto (V. avet).
|| 3. Pi de jardí: planta de l'espècie Kochia scoparia (Empordà).
|| 4. Pi d'olor: planta de les espècies Teucrium aureum i Teucrium polium subesp. luteum (val.).
Pi: nom d'un poble del cantó d'Oleta, en el Conflent.
Loc.—a) (Alt) com un pi, o Més alt que un pi: es diu d'una persona molt alta. Sent ella també una gica com un pi, Rond. de R. Val. 53.—b) Dret com un pi: molt dret, sense torceres.—c) Un cap com un bosc de pins: cap molt abundós de cabells o molt despentinat.—d) Esser més estret que una fulla de pi: esser molt avar.—e) Poder-se embolicar amb una fulla de pi: esser una cosa molt petita, escassa o insignificant.
Refr.—a) «A pi xic, no cal escala»: significa que per a una cosa fàcil no cal fer grans preparatius.—b) «Per sant Martí, la neu al pi» (Ripoll).
Pi: llin. existent a Gir., Celrà, Barc., Sabadell, Valls, Vila-real, Verger, Eiv., etc.
Fon.: pí (en tots els dialectes).
Intens.:—a) Augm.: pinàs, pinarro, pinatxo.—b) Din.: pinet, pinetxo, pinel·lo, pineu, piniu, pinó, pinoi, pinei, pinengo, piningo, pinarri, pinetó, pinetonet.—c) Pejor.: pinot.
Var. form. ant.: pin (doc. a. 1033, ap. BABL, vi, 351).
Etim.: del llatí pīnu, mat. sign.
