martes, 1 de diciembre de 2015

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Hortolà


HORTOLÀ


HORTOLÀ, -ANA m. i f. 
|| 1. Qui conra hort; cast. hortelano. «Jo la festeig hortolana | quatre mesos en s'estiu; | en arribar sempre em diu: | —Menja meló si tens gana» (cançó pop. mall.). Lo hortolà cuydà's que el bou fos malalt, Llull Felix, pt. vii, c. 6. No so serrana | ni hortolana | ni de treball, Spill 5092. 
|| 2. imatge  m. Ocell de la família dels fringíl·lids, espècies Emberiza hortulana (cast. hortelano) i Emberiza cirlus (cast. limpiacampos). 
|| 3. m. Animaló llarguerudet, verd, que talla les plantes dels horts (Sanet). 
|| 4. m. i f. Nadiu o propi del districte de Jesús (Eiv.).
Hortolà: llin. existent a Gir., Figueres, Cornellà, Sta. Col. de F., Vic, Barc., Benassal, Cullera, Xàbia, Callosa, Elx, etc.; sovint és escrit Ortolà.
    Fon.: uɾtulá (or., men., eiv.); oɾtolá (occ., val., mall.).
    Intens.: hortolanàs; hortolanet; hortolanot.
    Refr.
«Hortolans i moliners mai esguerren la collita»: vol dir que sempre tenen manera d'alimentar-se i guanyar diners.
    Etim.: del llatí hortŭlānu, mat. sign. || 1.

No hay comentarios:

Publicar un comentario