DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Falçó

FALÇÓ

FALÇÓ m. 

|| 1. imatge  Eina que té la mateixa forma que una falç, però més petita i de fulla més robusta, i serveix per a segar herba (Pobla de L., Ripoll, St. Feliu de C., Plana de Vic, Granollers, Tremp, Balaguer, Fraga, Ll., Tortosa, Freginals, Mall., Men.); cast. falce. A certes comarques el falçó d'herba té dents; a Catalunya occidental, generalment té el tall llis. 

|| 2. Ganivet molt corbat que serveix per a tallar branques d'arbusts (val.); cast. podón. 

|| 3. Ganivet molt corbat i petit, que serveix per a veremar o tallar els raïms (Penedès, Igualada, Pla d'Urgell. Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, Crevillent, El Pinós); cast. hocino, honcejo. Item dos falçons de venemar, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Semblava que demanés el falçó dels veremadors, Caselles Mult.28. a) Falçó d'empeltar: ganivet corbat que serveix per a fer l'agulleta per als empelts (Pla d'Urgell).

    Fon.: fəɫsó, fəwsó (or.); faɫsó (occ., val.): fəwsó, fəwzó (mall., men.).

    Intens.:—a) Augm.: falçonàs.—b) Dim.: falçonet, falçoneu, falçoniu.—c) Pejor.: falçonot.

    Etim.: derivat dim. de falç.

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Maduixa

MADUIXA

MADUIXA (i més dialectal madoixa): f. 
|| 1. Fruit de la planta Fragaria vesca o maduixera, de color vermell, que es menja com a darreria molt agradable; cast. fresa. Amb ma falda, vessanta de maduixes, Canigó ii. Les cistelles de madoixes del Montseny... llençaven sa flayre, Collell Noy Vich 30. 
|| 2. adj. Vermell especial de la dita fruita; cast. fresa. Se recullí sobre el sombreret blanch de palla el vel maduxa, Oller Pil. Prim, 10. a) Vaca madoixa: vaca vermella, del color de maduixa (Ripoll, Bagà, St. Llorenç de Morunys). 
|| 3. fig. Persona tendra, de bones colors, vermella de cara (Rocabruna).
    Fon.: məðúʃə (or. en general); maðúјʃɛ (Ll., Urgell); məðóʃə (Puigcerdà, St. Joan les A., Campdevànol, Molló, Besalú, Rocabruna, Bordils, Olot, Rupit, St. Bartomeu del Grau, Torelló, Solsona).
    Intens.:—a) Augm.: maduixassa.—b) Dim.: maduixeta, maduixona, maduixó.—c) Pejor.: maduixota, maduixot.
    Sinòn.:— || 1, fraula, fraga.
    Etim.: potser del gàl·lic *majoþa, mat. sign. (cf. Meyer-Lübke REW 5249a; Coromines en Vox Rom. ii, 155); però no hi està conforme Hubschmid PW 39.

DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR / Alcover-Moll: Hortolà

HORTOLÀ

HORTOLÀ, -ANA m. i f. 

|| 1. Qui conra hort; cast. hortelano. «Jo la festeig hortolana | quatre mesos en s'estiu; | en arribar sempre em diu: | —Menja meló si tens gana» (cançó pop. mall.). Lo hortolà cuydà's que el bou fos malalt, Llull Felix, pt. vii, c. 6. No so serrana | ni hortolana | ni de treball, Spill 5092. 

|| 2. imatge  m. Ocell de la família dels fringíl·lids, espècies Emberiza hortulana (cast. hortelano) i Emberiza cirlus (cast. limpiacampos). 

|| 3. m. Animaló llarguerudet, verd, que talla les plantes dels horts (Sanet). 

|| 4. m. i f. Nadiu o propi del districte de Jesús (Eiv.).

Hortolà: llin. existent a Gir., Figueres, Cornellà, Sta. Col. de F., Vic, Barc., Benassal, Cullera, Xàbia, Callosa, Elx, etc.; sovint és escrit Ortolà.

    Fon.: uɾtulá (or., men., eiv.); oɾtolá (occ., val., mall.).

    Intens.: hortolanàs; hortolanet; hortolanot.

    Refr.

—«Hortolans i moliners mai esguerren la collita»: vol dir que sempre tenen manera d'alimentar-se i guanyar diners.

    Etim.: del llatí hortŭlānu, mat. sign. || 1.