sábado, 30 de noviembre de 2013

PIT-ROIG

DSC_0009 by john 9874
PIT-ROIG

Erithacus rubecula
Barba-roig, Pitell, Rei, Reietó, Rupit

Espècie sedentària a gran part de Catalunya i Andorra, amb una arribada d'hivernants considerable, els quals  es distribueixen arreu del territori mentre que es dóna un pas apreciable de migrants nor-europeus.
La migració primaveral s'esdevé principalment entre la mitjania de febrer i la d'abril, i minva cap a finals d'aquest mes. Excepcionalment es poden detectar moviments a mitjans de gener, talment com s'ha observat al Penedès , i tardanament durant la primera meitat de maig. El pas de la tardos s'esdevé el setembre i l'octubre, rarament des de mitjan agost, i també el desembre, i llavors se superposen amb els hivernant que arriben l'octubre i novembre per romandre-hi finsl al març; se solen produir lleugeres variacions fenològiques en funció del clima i de la vegetació de cada regió.
Les aus sedentàries es reprodueixen molt prest, a començaments d'abril o tal volta el març, i realitzen dues postes; el 28 de magi ja es va veure un grup familiar al Penedès i el mateix dia un niu amb polls a Benasc.

Biometria dels ous: 25 ous del Ripollès. Mitjana: 19,19x15,92. Mides extremes: 20,9-17,75x16,1-14,8
Nombre d'ous per posta: 12 postes del Ripollès, Pirineus centrals, Barcelonès i Maresme. Mitjana: 4,75; 3 ous: 1, 4 ous: 3, 5 ous: 6 i 6 ous: 2.

El pit-roig és típicament forestal, i ocupa els nivells baixos amb sotabosc, brosses i sòl esclarissat on es pot alimentar. Sembla que s'estima més els boscos humits de coníferes caducifolis o mixtos; és dominant i se'l considera espècie forestal ubiquista a les avetoses lleidatanes. El seu nombre minva a mesura que el bosc baixa en altitud i es transform en pineda mediterrània seca. També ocupa bardisses, terrenys amb arbusts de qualsevol mena, jardins, vegetació de ribera i fruiterars, mentre el clima sigui humit a bastament. A les zones més seques pot viure localment a llocs frescs i ombrívols com jardins, barrancs, etc.  A l'hivern es troba molt més estès.
És marcadament terrtiorial a l'hivern; fins i tot els migrans exhibeixen aquest comportament. Per això el cant i una certa activitat territroial s'han d'interpretar amb molta cura a l'hora d'un mostratge per a un atlas. Però el Pit-roig és fàcilment identificable, i abunda normalment, i per això no és difícil comprovar la seva reproducció (vegeu que el % de dades segures de cria és molt elevat). En conseqüència, el mapa de distribució reflecteix bé l'àrea real de cria de l'espècie. Aquesta àrea ve determinada per dos factors: als medis alts per l'existència o no de boscos i d'arbusts, no sobrepassant el seu límit altitudinal (s'esmenten reproductors a 1.950 m a Andorra, a 1.900 m a Benasc i a 2.000-2.300 m al departament francès dels Pirineus Orientals). Als medis baixos el límit ve determinat per factors climàtics, principalment la corba de precipitacions dels 500 mm anuals, dessota la qual només es troba en casos especials; a l'Empordà aquesta corba és la isohieta dels 600-700 mm. Aquesta dada coincideix amb les observacions realitzades a La Rioja. És evident que evita les zones baixes, planes i seques de Catalunya: l'Empordà, la depressió de la vall de l'Ebre, una bona part de la Depressió Central i la llista litoral plana al sud del Garraf, i no apareix ni tan sols a les voreres de l'Ebre en el seu trànsit per Lleida i Tarragona. Un patró molt similar regeix la seva distribució al sud-est de França, on és escàs a les planes mediterrànies o les evita. S'ha dit que alguns aspectes de la seva distribució han de correspondre a l'existència de medis favorables, i intervenen factors climatològics a les zones baixes.
Ha sofert un increment generalitzat en bona part del territori, possiblement després d'haver estat afectat per hiverns molt freds en el decurs dels anys 50 i 60. Un cas ben documentat és el del Penedès, on s'ha suggerit aquesta mateixa hipòtesi, és a dir, que hauria estat molt afectada pels freds del febrer de 1956, tal com mostren els mapes de l'annex.

Comitè editorial

Jordi Muntaner, Xavier Ferrer i Albert Martínez-Vilalta.  Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres Editora, 1984. ISBN: 84-85256-40-9







No hay comentarios:

Publicar un comentario